Orson Welles va dir una vegada: "Cuando se viaja en avión sólo hay dos tipos de sensaciones posibles: aburrimiento y terror". Aquest podria ser ben bé el resum de les 16 hores que ens separen de Johannesburg. Fem la parada de rigor a Dubai, ja que els països àrabs s'han convertit involuntàriament en el preludi de tots els nostres viatges, una immersió express en aquesta cultura que mai deixa de sorprendre'ns. Viatjo durant 7 hores al costat d'una dona musulmana vestida amb un burka negre integral que duu als braços una nena d'uns dos anys. M'exigeix que segui jo al seu costat ja que de cap manera pot seure amb un home a prop i com sol passar al principi, ofereix una imatge molt dura i freda.
Passen les hores sense una mirada o una paraula, però llavors succeeix una d'aquelles paradoxes que sempre em sorprén. La nena avorrida vol jugar i mare i filla comencen un joc de fet i amagar amb el propi burka. La mare amaga els ulls, la unica part visible que resta d'ella, i d'un cop surt i la nena riu sorollosament. Quina manera tan dolça i divertida de trencar amb una imatge tan estereotipada com és un burka.
Arribem a Johannesburg i el fred ens colpeja inesperadament. Lloguem el cotxe i ràpidament deixem la ciutat i emprenem el llarg camí cap a Cape Town (Ciudad del Cabo), uns 1500km de carretera que travessa el país de dalt a baix partint-lo en dos.
La carretera és molt bona i resulta ser una absoluta línia recta infinita, envoltada del més absolut no-res: una inmensa plana desèrtica fins allà on la vista es perd. Cau la nit i la lluna ens troba en un poble decrèpit de 4 cases que podríem definir com un Far-West sudafricà. Estem al cor de Free State, la província més interior i més conservadora del país. Allà on l'appartheid va ser més dur i on encara trobarem moltes mostres del que va ser.
Preguntant i buscant un lloc on dormir, una gran sorpresa ens espera per la nostra primera nit a Sudàfrica: acabem essent guiats per un granger que ens porta a la seva granja, uns 7 km enllà per un camí fosc i ple de forats.
El que trobem en arribar ens deixa bocabadats: una preciosa granja amb una llar de foc encesa i uns interiors meticulosament decorats en un estil vintage que no es deixa un sol racó sense estudi. La mestressa, això sí, ens parla dels negres en un to que intuïm entre despectiu i classista, i no ens passa inadvertit el famòs clixé de la senyora de la casa rossa i grassa i la minyona negra amb el mocador al cap i el davantal rentant el terra a mà.
Sopem en abundància, xarrem amb els anfitrions a la vora del foc i dormim com bebés sobre una manta elèctrica que ens acull al llit com una deliciosa abraçada elèctrica.
El segon dia està ple de kilòmetres i kilòmetres d'aquest paisatge i la nit de nou ens troba a un trist poblet on no hi sembla viure ningú.
Uns taberners i un estrany llibreter d'aquesta sudàfrica profunda ens donen conversa també a la vora del foc i de nou dormim en aquest hivern gèlid, avui sense manta elèctrica, tant sols manta. I prou. Cinc mantes.
El nou dia comença amb el propòsit d'arribar com sigui a Cape Town, on canviarà per fi el paisatge i la temperatura.
Arribem a Cape Town un divendres a la tarda i ens creuem amb tot el tràfic de sortida de la ciutat fent cua, mentre nosaltres avancem lleugers i expectants de tenir una primera vista del mar i del famòs cap.
